Sobre l'efecte de les etiquetes

Tímid, extravertit, nerviós, bo, dolent, hiperactiu, intel·ligent... són només alguna de les maneres que tenim de referir-nos a altres persones, d'etiquetar-les. Contínuament categoritzem o som categoritzats per altres persones, ja sigui en un ambient clínic, per exemple si anem al psicòleg a ser diagnosticats, o en un ambient quotidià en referir-nos a altres.

Les etiquetes són doncs agrupacions de conductes. Si veiem una persona que li costa parlar en públic, que prefereix no relacionar-se amb noves persones o que no parla gaire, és probable que diguem que és tímida o introvertida.

L'avantatge de les categoritzacions és que estalviem recursos en utilitzar-les. En lloc de dir totes les actituds positives que aplega una persona, direm que és una persona bona.

En làmbit de la salut mental, diagnosticar ens permetrà entendre com pot evolucionar una situació en funció de com ho han fet persones amb el mateix diagnòstic. Això ajudarà a orientar-nos pel que fa al tractament que durem a terme.

Per tant, les etiquetes són funcionals, tant a nivell quotidià com clínic. Tot i això, aquestes també poden comportar riscos.

Realitzem una investigació el 2015 a la Universitat de Sevilla que posteriorment va ser publicat en una revista científica. L'article s'anomena “Influència de les etiquetes verbals en una situació d'elecció de recompenses”. Breument, consistia a fer unes proves falses a uns avaluats, després d'aquestes proves se'ls etiquetava a l'atzar amb les etiquetes de persona impulsiva o persones autocontrolades. En una fase posterior, se'ls sotmetia a un joc de cartes d'atzar on havies d'aconseguir el nombre més gran de punts assumint possibles pèrdues. El que va poder concloure l'estudi va ser que les persones que van ser etiquetades d'impulsives van assumir, amb diferències estadísticament significatives, més riscos que les etiquetades d'autocontrolades. És a dir, mitjançant l‟etiquetatge es va modificar la conducta d‟elecció.

Portat a altres àmbits, imagineu-vos la influència que pot tenir, sobre tu o sobre els del teu voltant, que un professional et diagnostiqui.

Durant la cursa, vam tenir un professor que ens va explicar una anècdota. Ens va explicar que era al parc amb el seu fill, i que es van aturar amb les bicis al costat d'un estany per descansar. A això que va venir un nen corrent, va agafar una de les bicis i la va llençar a l'aigua. Darrere seu va venir el seu pare, clarament aclaparat per l'actitud del seu fill. Ell es va disculpar i va dir que el seu fill ho havia fet perquè tenia TDAH. El meu professor li va respondre que ho comprenia, però que si no el renyaria o castigara pel que havia fet.

En aquesta ocasió podem observar com una etiqueta canvia l'actitud del pare del nen diagnosticat davant del problema, ja que assumeix que la conducta del fill és impossible de rectificar per tenir TDAH. Evitant així que dugui a terme les actuacions educatives necessàries per, precisament, canviar els comportaments del seu fill.

A la nostra experiència professional, observem certes tendències diagnòstiques. Per exemple, fa uns anys era “fàcil” trobar diagnòstics de TDAH. Ara veiem un augment notable de TEA. Que de vegades ens porta a preguntar-nos per la fiabilitat d'aquests diagnòstics. Estan subjectes a “modes” diagnòstiques? Hi ha realment un augment en la prevalença? La veritat és que de vegades trobem casos de nens que són peculiars, que surten de la norma, que tenen interessos diferents o que tenen certa dificultat per sentir-se identificats amb els seus iguals i fàcilment trobem que aquesta divergència es patologitza mitjançant un diagnòstic de TEA, tenint conseqüències, normalment negatives, per al nen i la seva família ja que es canvia la manera de veure'ls o de tractar-los. D'altra banda, alguns nois i noies amb alta capacitat també poden experimentar les realitats descrites abans. Realitzant un estudi complet es pot determinar de manera més precisa el diagnòstic del nen.

He d'insistir que diagnosticar té els seus avantatges i és, en moltes ocasions, necessari, per exemple, un diagnòstic d'alta capacitat correcte permetrà als educadors implementar mesures a l'aula, com l'acceleració o l'enriquiment que desenvoluparà el potencial i evitarà problemes de desmotivació escolar. En conclusió, cal ser molt curosos a l'hora d'emetre diagnòstics. Per això hem de respondre dues preguntes. Aporta alguna cosa positiva? I, és aquest el diagnòstic encertat, o n'hi ha algun altre que expliqui millor la realitat del nen?