• CENTRE HYPATIA

LA CADENA DE LA COMUNICACIÓ HUMANA




La comunicació i el llenguatge no s’han d’entendre com a sinònims. La comunicació és el terme que engloba al del llenguatge, considerant aquest com la forma més important de la comunicació, encara que la comunicació humana no està limitada a la llengua parlada i escrita. Les persones es comuniquen amb una gran varietat de codis, com per exemple el gestual, kinesic, musical, etc., utilitzant qualsevol dels seus sentits. És molt evident el potencial comunicatiu dels éssers humans, utilitzem els gestos, expressions facials, corporals, sense oblidar dimensions comunicatives com la tàctil, olfactiva i gustativa, per tan qualsevol alteració en els nostres sentits generaria limitacions comunicatives, encara que, podem concloure que el principal mitjà de comunicació és el verbal/auditiu.

El llenguatge humà té dues finalitats, ser un mitjà de comunicació i servir

d‘instrument cognitiu. Rondal (1991) entén el llenguatge com una funció complexa que permet expressar i percebre estats afectius, conceptes, idees, mitjançant signes acústics o gràfics.

El llenguatge és un mitjà de comunicació exclusiu de l’ésser humà que compleix múltiples funcions:

- Funció instrumental. El llenguatge s’utilitza com a medi perquè les coses es realitzin.

- Funció reguladora. S’utilitza el llenguatge com a element de control.

- Funció interactiva. Utilització del llenguatge en la interacció entre el jo i els altres.

- Funció personal. Vinculada a la concepció del llenguatge com a element de la mateixa individualitat.

- Funció heurística. Seria un mitjà per obtenir informació dels altres. Instrument per aprendre.

- Funció imaginativa. Ús del llenguatge per recrear el propi entorn més enllà d’un referent immediat.

- Funció informativa. Com a medi de manifestar, expressar propostes, etc.


El llenguatge entès com un sistema de signes produïts de forma conscient per expressar idees i sentiments té dues dimensions: forma i funció.

Des de la perspectiva formal, els significants es construeixen des d’una combinació lògica d’elements: els fonemes conformen les paraules que a la vegada es combinen en oracions, que s’encadenen al discurs. Des d’aquesta perspectiva, l’adquisició del llenguatge suposa aprendre i utilitzar els codis culturalment elaborats.

Des del punt de vista funcional, el llenguatge és medi i instrument per la comunicació de la persona amb el seu entorn social i es donarà quan els interlocutors atribueixin el mateix valor a les seves produccions lingüístiques.


La dicotomia entre llenguatge i parla és ambigua quan s’afecta el nivell fonològic. Les característiques acústiques i merament fonètiques de l’emissió del que parla no influeixen sobre els continguts simbòlics dels seus missatges, però les alteracions dels elements gramàtics, la selecció incorrecta del lèxic o l’assignació de significats impropis a les paraules, influeix en els elements simbòlics i en la significació dels missatges.


La fonologia és un element que està al mig de la realització acústica i el sistema lingüístic, que inclou les categories fonètiques i les regles de combinació per formar paraules, a més de la semàntica i la gramàtica. Per exemple, si un nen/a diu (pala) quan realment pensa en (bala) podem assegurar que els errors estan en l’àmbit fonològic, però el classificaríem com error de llenguatge o de parla? Podem fer una analogia amb el llenguatge escrit: la mala lletra o les dificultats de tipus disgràfic es correspondrien amb el nivell fonètic i els errors ortogràfics amb el nivell fonològic.

La distinció entre llenguatge i parla és útil quan ens referim a adults o nens que tenen trastorns del llenguatge després d’una causa mèdica i posterior al període d’adquisició de la seva llengua materna. Per altra banda, no és útil per referir-se a nens/es que estan al període d’adquisició del llenguatge i amb trastorns que afecten el desenvolupament. Quan l’efecte sobre els aspectes fonètic - fonològic és moderat a greu, repercuteix en tot el sistema lingüístic – comunicatiu.

11 vistas